En molts països hi ha llibres amb gats. Al Japó, a més, hi ha una manera força precisa d’anomenar aquest territori literari: neko bungaku (猫文学), literalment, “literatura de gats”.
No es tracta d’una etiqueta simpàtica ni d’una moda recent, sinó d’una manera de llegir certs textos en què els gats no hi apareixen només com un detall de fons. En aquestes obres, la seva presència té pes narratiu: observen, acompanyen, desplacen la mirada del lector o es converteixen en una figura clau dins la història.
Això és, justament, el que fa interessant el neko bungaku. No parla simplement de llibres “amb gats”, sinó d’una tradició literària en què els felins ocupen un lloc central i ajuden a definir el to, la perspectiva o fins i tot el sentit del relat.
Si t’interessen el Japó i els gats, aquest encreuament és especialment bonic. I si, a més, t’agrada la literatura japonesa, encara més. Perquè aquí els gats no hi són per decorar ni per fer bonic, sinó per mirar, per ser-hi i per contar d’una altra manera.
Un terme que sona lleuger, però que es pren molt seriosament
El concepte de neko bungaku apareix en assajos, antologies i textos sobre literatura japonesa quan es parla d’obres en què els gats tenen un paper important. A vegades es tracta de novel·les clàssiques, d’altres de relats contemporanis i, en ocasions, de textos una mica més difícils de classificar.
No és una categoria oficial de llibreria. No trobaràs necessàriament una prestatgeria amb aquest nom a tot arreu. És més aviat una manera d’agrupar obres que comparteixen una sensibilitat. El que importa no és només que hi aparegui un gat, sinó que aquest gat:
- sigui narrador o figura central,
- funcioni com a mirall d’emocions humanes,
- o marqui aquella frontera tan suggerent entre allò quotidià i allò estrany.
Vist així, el neko bungaku dibuixa una línia força àmplia, des de finals del segle XIX fins avui, i mostra fins a quin punt els gats són presents en la imaginació literària japonesa.
En el neko bungaku, els gats no són només personatges. També són narradors, testimonis, miralls i presències que desplacen la mirada del relat.
Natsume Sōseki i el gran clàssic: Soc un gat
Gairebé qualsevol recorregut pel neko bungaku comença amb Natsume Sōseki i la seva cèlebre obra Wagahai wa neko de aru, coneguda en català com Soc un gat. Publicada entre 1905 i 1906, continua sent un dels grans clàssics de la literatura japonesa moderna.
La veu narradora és la d’un gat domèstic sense nom, acollit més per costum que no pas per entusiasme a casa d’un professor. Des d’aquell racó de la casa, observa la família, les visites, els amics i tot aquell petit món intel·lectual que gira al seu voltant.
El gat s’estira damunt armaris, s’esmuny sota les taules, escolta converses i contempla amb força ironia allò que fan els humans. I aquí hi ha una de les claus del llibre: la seva veu. Parla amb un to deliberadament solemne i una mica pompós, i això fa que els seus comentaris siguin encara més afilats.
En aquesta novel·la ja hi trobem diversos ingredients fonamentals del neko bungaku:
- un narrador no humà,
- una mirada irònica sobre la societat,
- i un gat que, des de la perifèria, entén coses que els personatges no acaben de veure.
Per a qui vulgui acostar-se a la literatura japonesa de gats, costa trobar un punt de partida millor.
Uchida Hyakken i el naixement d’una “literatura de gats”
Un altre nom important és Uchida Hyakken, deixeble de Sōseki i autor d’una prosa molt particular, on es barregen la vida quotidiana, la raresa i el record, amb un humor sec molt característic. En molts dels seus textos hi apareixen gats, a vegades de manera discreta, a vegades amb més presència.
Diversos estudis el consideren un dels autors clau d’aquesta tradició. No només per la freqüència amb què els gats apareixen a la seva obra, sinó també per la manera com s’integren en el seu univers literari.
En Hyakken, els gats solen anar acompanyats d’una lleu sensació d’estranyesa. Formen part de l’entorn domèstic, però mai del tot. Són a prop dels personatges i, al mateix temps, semblen una mica fora del seu món. Aquesta distància encaixa molt bé amb una de les característiques més interessants del neko bungaku: els gats no interrompen necessàriament la realitat, però sí que la desplacen.
Veus contemporànies: Hiraide, Arikawa i Murakami
El neko bungaku no és només una qüestió de clàssics. En les darreres dècades han aparegut llibres que continuen aquesta línia i demostren que la presència dels gats a la literatura japonesa continua ben viva.
La gata visitant de Takashi Hiraide
A The Guest Cat, de Takashi Hiraide, una parella que viu a Tòquio comença a rebre la visita d’una gata del veïnat. No és seva. No l’adopten del tot. Simplement apareix, entra, surt, es queda una estona i després desapareix.
Allò que sobre el paper podria semblar poca cosa és, precisament, el que fa especial la novel·la. Hiraide treballa amb desplaçaments mínims. La presència de la gata altera petites rutines, canvia silencis, introdueix una altra temperatura a la casa i en la relació de la parella.
Apareixen bols de menjar, finestres i portes comencen a quedar d’una altra manera, i l’atenció es desplaça cap a llocs on abans no s’aturava. La gata no resol res ni protagonitza un gran gir argumental. Però sí que fa visible que alguna cosa s’està movent.
I aquí es veu molt bé una idea central del neko bungaku: de vegades el gat no empeny la història des del soroll, sinó des de la presència.
Viatjar amb Nana: Hiro Arikawa i The Travelling Cat Chronicles
A The Travelling Cat Chronicles, de Hiro Arikawa, la gata Nana acompanya el seu humà, Satoru, en un viatge pel Japó. A primera vista, podria semblar una novel·la amable de carretera, d’encontres i records. Però a poc a poc va revelant una capa molt més fonda.
Nana no hi és com a simple companyia. La seva veu i la seva mirada sostenen bona part del llibre. Observa els humans amb afecte, sí, però també amb una certa ironia i amb una claredat que a vegades ells mateixos no tenen sobre la seva pròpia situació.
Allò que semblava un viatge es transforma de mica en mica en una història sobre l’amistat, la cura, la memòria i la despedida. I justament per això funciona tan bé dins aquesta tradició: perquè el gat no és un adorn tendre, sinó una veritable manera de mirar el relat.
Murakami i els seus gats enigmàtics
Als llibres de Haruki Murakami, els gats hi apareixen una vegada i una altra. No sempre ocupen el primer pla, però poques vegades hi són perquè sí.
En el seu cas, sovint marquen zones de pas:
- entre realitats diferents,
- entre allò conscient i allò inconscient,
- entre la calma i la inquietud.
A vegades un gat desapareix i posa alguna cosa en marxa. Altres vegades apareix com el senyal que el món que semblava estable ja no ho és tant. En Murakami, el gat no sol donar explicacions. I potser per això funciona tan bé. Hi és, se’n va, reapareix, mira. I amb això n’hi ha prou per alterar el clima d’una escena.
Què fa que un text sigui neko bungaku?
No tota novel·la amb un gat es pot considerar automàticament neko bungaku. El terme acostuma a tenir sentit quan coincideixen diversos trets.
El gat ocupa una posició central
Ja sigui com a narrador, com a presència constant o com a figura al voltant de la qual gira la percepció del relat, el gat hi té un pes real. Si el traiem i la història continua funcionant exactament igual, probablement no ens trobem davant d’un cas clar de neko bungaku.
En aquests llibres, el gat sosté alguna cosa important: la veu, l’atmosfera, el punt de vista o el centre emocional de l’obra.
El gat actua com a mirall d’emocions humanes
En moltes d’aquestes històries, els gats apareixen lligats a moments de canvi:
- mudances,
- nous vincles,
- separacions,
- pèrdues,
- o petits desplaçaments dins la vida quotidiana.
A The Guest Cat, la relació amb la gata visitant fa visible la fragilitat de l’equilibri domèstic. A The Travelling Cat Chronicles, la presència de Nana deixa aflorar emocions que triguen molt a dir-se obertament.
El gat no “arregla” aquestes situacions, però sí que ajuda a revelar-les.
Per què el neko bungaku és important per a la Nekol·lecció
Per a nosaltres, a Makoto, el neko bungaku no és només una categoria bonica. És una manera d’entendre una part molt especial de la literatura japonesa.
Per això és tan present a la nostra Nekol·lecció, la col·lecció de Makoto en què els gats ocupen un lloc central, ja sigui en la ficció, en l’imaginari cultural o en la mirada sobre el Japó. Ens interessen els llibres en què els gats no són un detall simpàtic, sinó veritables eixos narratius. Llibres que relacionen els clàssics amb la literatura actual i que mostren com una figura aparentment petita pot sostenir una manera molt particular de contar.
També ens interessa perquè connecta amb una cosa molt Makoto: aquesta mirada cap al Japó que passa per allò quotidià, per allò sensible i per allò que a vegades sembla petit, però que en realitat diu moltíssim.
