Entre les grans avingudes de Tòquio hi ha un barri que, per a qualsevol persona que estimi els llibres, és una autèntica trampa mortal. Es diu Jimbōchō i, a primera vista, pot semblar només una zona tranquil·la plena de llibreries. Però n’hi ha prou d’entrar-hi i començar a tafanejar perquè el problema es faci evident: hi entres per mirar i n’acabes sortint amb un llibre, amb dos o amb una bossa sencera. El veritable perill de Jimbōchō no és als seus carrers, sinó en tot allò que et ve de gust endur-te a casa.
I és que Jimbōchō no és una sola llibreria gran ni un carrer especialment bonic amb un parell de botigues. És un petit univers fet de llibreries, antiquaris, editorials i establiments especialitzats que converteixen el llibre en part del paisatge quotidià. En poques illes s’hi concentren desenes i desenes de locals dedicats a la literatura, l’art, el còmic, el pensament, el dret o la medicina.
També hi té molt a veure el seu entorn. Ben a prop s’aixequen diverses universitats, com la Meiji o la Nihon University, i per això pel barri hi circulen cada dia estudiants, professors, investigadors i lectors. Jimbōchō no és només un lloc on es venen llibres. És, sobretot, un lloc on els llibres formen part de la vida.
De barri samurai a territori d’estudiants i lectors
Durant el període Edo (1603-1868), la zona de l’actual Jimbōchō estava ocupada sobretot per residències de samurais. El seu nom prové d’un d’ells, Nagaharu Jinbō, vassall del shogunat Tokugawa.
Amb la modernització del Japó a finals del segle XIX, el barri va començar a transformar-se. A les dècades de 1870 i 1880 s’hi van instal·lar noves institucions educatives, entre elles les universitats Meiji i Nihon, així com l’antiga acadèmia de dret que més tard donaria lloc a la Universitat Chūō. I allà on apareixen les universitats, no triguen a aparèixer també les llibreries, els apunts, les editorials i tot allò que alimenta una vida intel·lectual activa.
A començaments del segle XX, un gran incendi va destruir bona part de la zona. Però la reconstrucció encara en va reforçar més el caràcter editorial. Va ser en aquest context quan el llibreter Iwanami Shigeo va obrir una petita botiga que acabaria convertint-se en Iwanami Shoten, una de les editorials més importants del Japó. Amb el temps, Jimbōchō es va consolidar com un dels grans centres del món del llibre a Tòquio i va aconseguir sobreviure fins i tot a desastres posteriors, com el Gran Terratrèmol de Kantō de 1923.
Avui se’l coneix sovint com el Book Town de Tòquio. Antiquaris, llibreries universitàries, botigues de còmic, editorials i espais dedicats a l’art formen un ecosistema raríssim de trobar en una gran ciutat contemporània. I a la tardor, durant el Kanda Used Book Festival, el barri encara es torna més reconeixible: els carrers s’omplen de taules, parades i muntanyes de llibres a l’aire lliure.
Jimbōchō, el barri més perillós de Tòquio… per a qui no sap sortir d’una llibreria amb les mans buides.
Un barri de llibres, però no sempre del mateix tipus
La gràcia de Jimbōchō és que no hi ha una única manera de ser llibreria. Cada local té la seva personalitat, el seu ritme i la seva obsessió particular.
Pots entrar en un antiquari on els lloms gastats, les anotacions a mà i l’olor del paper vell et fan sentir que cada exemplar ha tingut una vida anterior. O en una llibreria especialitzada en història, filosofia o ciències socials, molt vinculada a la vida universitària de la zona. També n’hi ha dedicades a la literatura en llengües estrangeres, amb títols en anglès, alemany o francès, sovint centrats en humanitats i pensament.
Hi ha negocis diminuts, gairebé amagats, on amb prou feines hi cap una persona entre les prestatgeries. I n’hi ha d’altres de més amplis, repartits en diverses plantes, que combinen novetats, papereria i espais de lectura. Alguns semblen ordenadíssims. D’altres tenen aquella bellesa una mica caòtica dels llocs on els llibres s’acumulen perquè ningú no vol desprendre-se’n.
I aquí hi ha el veritable problema de Jimbōchō: mai no hi entres només a mirar.
Cafès, curry i campus: l’ambient que el fa únic
Jimbōchō no seria un autèntic barri de llibres si no tingués també els seus llocs per seure, llegir, pensar o simplement descansar una estona abans d’entrar a la llibreria següent. La zona és famosa pels seus vells kissaten, cafeteries japoneses d’una altra època, amb fusta fosca, jazz de fons i cafè de filtre fort. Llocs com Sabouru o Ladrio fa dècades que formen part del paisatge del barri.
A tot això s’hi afegeix una especialitat inesperada, però molt pròpia del lloc: el curry. Durant dècades, molts estudiants hi van trobar un menjar barat, ràpid i reconfortant, i amb el temps l’anomenat “curry de Jimbōchō” s’ha convertit gairebé en un petit clàssic local.
Entre les llibreries, els cafès i els edificis universitaris, el barri té una energia molt particular. És ple de moviment, però no resulta estrident. Té vida, però no té pressa. I al vespre, quan s’encenen els rètols i la gent camina cap a l’estació carregada amb bosses de llibres, Jimbōchō sembla una d’aquelles parts de Tòquio que se’t queden gravades a la memòria sense necessitat de fer gaire soroll.
El barri més perillós de Tòquio… per a qui no pot sortir d’una llibreria amb les mans buides
Potser aquesta és la millor manera d’explicar-lo. Jimbōchō no és perillós perquè intimidi, sinó perquè sedueix. Perquè no entres en una botiga buscant un títol concret i n’acabes trobant tres més. Perquè sempre sembla que hi ha una prestatgeria que encara no has mirat, una edició rara, una coberta preciosa o un llibre que no sabies que necessitaves fins que l’has tingut al davant.
És el tipus de barri on la cartera comença a tremolar abans que tu.
I precisament per això té tant d’encant. Jimbōchō continua recordant que una ciutat també es pot organitzar al voltant de la lectura, de l’estudi, del gust per col·leccionar, per buscar, per fullejar i per deixar-se portar pels llibres.
Per què Jimbōchō importa tant per a la literatura
Més enllà del joc, Jimbōchō és important perquè mostra molt bé com es relacionen al Japó la literatura, la ciutat i l’educació. Aquí, en molt poques illes, conviuen editorials, universitats, llibreries, antiquaris i cafès que funcionen gairebé com una extensió natural els uns dels altres.
Les editorials necessiten llibreries. Les llibreries viuen, en part, del moviment que generen estudiants, investigadors i lectors. Els cafès es converteixen en llocs on continuar llegint, escriure o comentar allò que s’ha trobat. I tot plegat, sumat, crea alguna cosa més que un barri comercial: crea una cultura urbana.
Si vols entendre com el Japó conviu amb els llibres, no només com a objectes de consum, sinó també com a eines d’estudi, com a memòria material i com a part de la vida quotidiana, passejar per Jimbōchō és gairebé una parada obligatòria.
Perquè hi ha barris que es visiten. I n’hi ha d’altres que es llegeixen. Jimbōchō, sens dubte, pertany als segons.
