Quan pensem en l’escriptura japonesa, el hiragana acostuma a semblar una cosa evident, gairebé natural. Avui forma part de l’aprenentatge bàsic de la llengua i és una de les primeres escriptures que qualsevol infant japonès aprèn. Però el seu origen és molt més complex i també molt més revelador del que pot semblar a primera vista.
La història del hiragana no parla només de grafies o d’evolució lingüística. També parla de poder, d’accés al saber i de la manera com una cultura pot acabar transformant-se des dels seus marges. En els seus inicis, aquesta escriptura va quedar vinculada sobretot a les dones, que sovint estaven excloses de l’àmbit erudit dominat pel xinès clàssic. I va ser precisament des d’aquell espai aparentment secundari que va començar a néixer una de les grans tradicions literàries del Japó.
Abans de l’aparició del hiragana, l’escriptura culta japonesa depenia en gran mesura dels caràcters xinesos i dels models literaris que arribaven del continent. Escriure significava, en bona part, dominar una llengua de prestigi i una tradició associada al coneixement oficial, a l’administració i a l’erudició. Però amb el temps, l’ús fonètic d’alguns signes va anar simplificant i flexibilitzant aquest sistema fins a donar lloc a una escriptura més fluida, més dúctil i més propera a la llengua parlada. Així va néixer el hiragana.
El naixement del hiragana
A la cort imperial van començar a desenvolupar-se noves maneres d’escriure. A partir de variants cursives de signes ja emprats fonèticament, va anar sorgint una escriptura sil·làbica més lleugera i més adaptable al japonès quotidià. En contrast amb la rigidesa del registre erudit, el hiragana permetia una expressió més natural, més íntima i més flexible.
Per l’elegància dels seus traços i pel context en què va començar a utilitzar-se, aquesta escriptura va rebre ben aviat el nom de onna-de, és a dir, “mà de dona” o “escriptura de dona”. En origen, aquesta denominació marcava una diferència d’estatus. No es considerava l’escriptura prestigiosa del saber oficial, sinó una forma vista com a menor. Amb el temps, però, aquesta jerarquia es capgiraria.
Allò que en un primer moment podia semblar una via secundària va acabar convertint-se en una de les eines literàries més fecundes de la història cultural japonesa.
De la perifèria a la literatura
La història del hiragana és especialment interessant perquè mostra com una limitació social pot transformar-se en un espai de creació. En quedar fora de l’àmbit dominat pel xinès clàssic, moltes dones van començar a escriure en una llengua i en una grafia més pròximes a la seva experiència i a la seva sensibilitat. Això va obrir la porta a una literatura diferent, amb una veu pròpia.
Lluny de ser una simple alternativa pràctica, el hiragana va permetre desenvolupar una prosa nova, més dúctil, més vinculada a l’observació, a l’emoció, a la vida de la cort i als matisos de l’experiència humana. Gràcies a això, van sorgir algunes de les obres més importants de la literatura japonesa.
Dones pioneres d’una nova tradició literària
Entre les figures més destacades d’aquest moment hi trobem autores imprescindibles per entendre la literatura clàssica japonesa.
Izumi Shikibu, nascuda cap a l’any 976, va deixar una poesia intensa i profundament expressiva, marcada pel desig, la sensibilitat i la introspecció. Les seves composicions continuen considerant-se avui una de les grans fites de la poesia cortesana.
Murasaki Shikibu, activa entre finals del segle X i començaments de l’XI, va escriure el Genji monogatari, conegut en català com La història de Genji. Sovint considerada una de les primeres grans novel·les de la història, aquesta obra continua fascinant per la seva subtilesa psicològica, la seva delicadesa narrativa i la seva capacitat de retratar el món emocional dels personatges.
Sei Shōnagon, per la seva banda, va compondre el cèlebre Makura no sōshi, o El llibre del coixí, una obra singular que combina observacions, escenes de la vida cortesana, impressions personals, llistes i comentaris plens d’agudesa. Encara avui conserva una frescor sorprenent.
Aquestes autores no van escriure malgrat el hiragana, sinó precisament a través d’ell. En aquella escriptura hi van trobar una forma d’expressió pròpia i, fent-ho, van posar les bases d’una tradició literària japonesa cada cop més autònoma i menys dependent del model del xinès clàssic.
Dones pioneres d’una nova tradició literària
Entre les figures més destacades d’aquest moment hi trobem autores imprescindibles per entendre la literatura clàssica japonesa.
Izumi Shikibu, nascuda cap a l’any 976, va deixar una poesia intensa i profundament expressiva, marcada pel desig, la sensibilitat i la introspecció. Les seves composicions continuen considerant-se avui una de les grans fites de la poesia cortesana.
Murasaki Shikibu, activa entre finals del segle X i començaments de l’XI, va escriure el Genji monogatari, conegut en català com La història de Genji. Sovint considerada una de les primeres grans novel·les de la història, aquesta obra continua fascinant per la seva subtilesa psicològica, la seva delicadesa narrativa i la seva capacitat de retratar el món emocional dels personatges.
Sei Shōnagon, per la seva banda, va compondre el cèlebre Makura no sōshi, o El llibre del coixí, una obra singular que combina observacions, escenes de la vida cortesana, impressions personals, llistes i comentaris plens d’agudesa. Encara avui conserva una frescor sorprenent.
Aquestes autores no van escriure malgrat el hiragana, sinó precisament a través d’ell. En aquella escriptura hi van trobar una forma d’expressió pròpia i, fent-ho, van posar les bases d’una tradició literària japonesa cada cop més autònoma i menys dependent del model del xinès clàssic.
El paper del hiragana en la cultura japonesa
Amb el pas dels segles, el hiragana va anar adquirint una importància molt més gran que la que se li havia atribuït als seus inicis.
Durant el període Heian (794–1185), va quedar especialment vinculat a les dones de la cort i a l’escriptura en llengua vernacla, però amb el temps també els homes van començar a fer-lo servir, sobretot en poesia, correspondència i textos de circulació més àmplia.
Més endavant, en el període Edo (1603–1868), el seu ús es va estendre encara més i va passar a formar part d’una cultura escrita molt més àmplia, que ja no pertanyia només als cercles aristocràtics.
Avui, el hiragana ocupa un lloc central en l’aprenentatge del japonès. És una de les primeres escriptures que s’ensenyen als infants i continua sent una base essencial per accedir a la llengua. El que va néixer en un context d’exclusió va acabar convertint-se en un dels pilars fonamentals de l’escriptura japonesa.
Més que una escriptura
La història del hiragana no parla només de grafies, sons o evolució lingüística. També parla d’accés, de límits socials i de la manera com la cultura pot obrir-se pas fins i tot des de posicions desiguals.
Allò que en un primer moment es va considerar una escriptura secundària va acabar donant veu a algunes de les obres més importants del Japó. I precisament per això, parlar del hiragana és parlar també d’una transformació cultural profunda: la d’una eina nascuda als marges que va acabar canviant per sempre la història de la literatura japonesa.
